El cos dels somnis
Vet aquí que un dia, mentre era asseguda al porxo de la casa en la qual
vivien els meus avis, una ràfega de vent va bressolar els meus cabells i els
somnis em van dur cap a l’infinit.
El viatge es pot dir que va ser tranquil. Al principi no sabia ben bé sobre
què estava asseguda, però, certament, m’era més ben igual, perquè estava
envoltada de màgia. Surava entre els núvols, i milers d’imatges passaven pel
meu costat, omplint tots els meus sentits del perfum del cel. Escoltava com el
meu cor bategava per l’estupefacció del moment, i sentia com els meus somnis
prenien forma i agafaven llum per les puntes dels meus cabells. Quan vaig obrir
els ulls, una aurèola daurada s’estenia pel buit que tenia al meu davant.
Val a dir que aquell buit m’espantava, ja que el verí de la Blancaneus
s’amagava sota una dolça i vermella poma. Així doncs, i sense saber on em
portava aquella cosa suau sobre la qual era asseguda, vaig tancar ben fort els
ulls, vaig aguantar la respiració i, amb els punys closos, vaig creuar a
l’altra banda.
Una escalfor abrasadora se'm va enganxar a la pell, i, tal i com havia
predit uns instants abans, quan vaig obrir els ulls em vaig trobar davant d'un
gran precipici de foc. Una enorme roda llençava pel precipici uns petits
objectes que no arribava a desxifrar. Cada vegada que queien, grans bafarades
d'un fum blau de nit que espurnejava amb centelleigs platejats emanava del no
res i desapareixia en tan sols uns segons. Què
és això? Em vaig preguntar. Però tot i que vaig buscar les figures que tan
sols un moment abans passaven pel meu costat, només vaig veure la solitud. De
sobte, aquella cosa tova sobre la qual era asseguda de genolls es mogué i em va
dur cap a l'altre cantó de l'infern. Com més m'apropava, més evident i més gran
era el meu temor. Vaig endur-me les mans al coll i vaig abraçar el penjoll que
un dia em va donar la mare. Vaig notar el tacte suau del ninotet blau que
penjava d'ell, i m'hi vaig aferrar com si fos l'únic suport que em sostenia. En
un sospir el meu transport es va aturar i llavors vaig mirar cap avall. Era una
platja. Però era una platja estranya: tenia l'aigua de color negre. En el moll
que hi havia a la vora s'hi observaven unes petites figures que es movien. Què era allò? En aquell instant, vaig
notar com els meus peus caminaven sobre l'aire. Llavors vaig caure.
Després del que per a mi semblà una eternitat, l'aire es va esfumar i vaig
sentir el tacte de la foscor. Coses passaven pel meu costat. Notava com
fregaven els meus braços i els meus peus, així que em vaig encongir tant com
vaig poder. Vaig obrir els ulls, i tant de bo no ho hagués fet. Una mirada cega
va aparèixer al meu davant tot ensenyant-me una inacabable llengua envoltada de
llargues i afilades dents. Degut al meu espant, vaig ofegar un crit,
literalment. Notava com l'aigua salada m'omplia la boca i el nas, i en aquell
moment, centenars de petites llumetes es van encendre per mostrar-me l'infern.
Vaig tancar els ulls i, com si un fil m'estirés per l'esquena, vaig sortir de
l'aigua disparada i vaig aterrar sobre aquella tova superfície una altra
vegada. No vaig voler obrir els ulls, però notava com em desplaçava. Sobtadament, una ventada de tranquil·litat em
va traspassar, però un instant després, tornava a caure.
Aquest cop no vaig sentir cap plof
de l'aigua, sinó que vaig botar sobre el que semblava una gran pilota, i
després vaig sentir el tacte de l'herba sota els meus peus. La meva vista no
arribava a veure en tota la seva mesura l’enorme esplanada verda que s’estenia
davant meu. Hi regnava el silenci, però era ple de vida, aquell lloc. Vaig
començar a caminar pel que semblava la catifa que duia cap a la fi. Vaig
escoltar llavors un rosec. M’aturo. Noto els batecs del cor. Bum, bum. Bum, bum. Bum, bum. Rapidesa.
No sé ben bé què fer. Estic gelada. De sobte recordo la roda de foc i la platja
negra de l’infern. Res pot ser pitjor que
allò, penso. Un altre rosec. Aquesta vegada no vaig dubtar i vaig mirar cap
a la meva esquerra. Un noi vestit de segle XVII intentava pujar per una paret.
Hi havia un balcó. Una noia va deixar entreveure el seu rostre, estava
preocupada, però un lleuger i enamorat somriure enlluernava la situació. En un
no res, l’escena es va esfumar.
Corpresa i esmaperduda encara pel que havia vist uns instants abans,
gairebé no em vaig adonar d’un espurnejant raig de llum que va passar pel meu
davant. Divisava tres siluetes al fons, però no les distingia bé. Així doncs,
tot seguint la curiositat que em caracteritza, em vaig apropar. Dos amics, un
d’ells amb ulleres i l’altre pèl-roig, reien mentre creaven del no-res aquella
màgica llum que poc abans havia vist. Al seu costat, asseguda amb un gran
llibre a la mà però contemplant l’escena feliçment, hi havia una noia
d’abundant cabellera bruna. Vaig parpellejar, i un segon més tard l’escena
s’havia esfumat.
Llavors, dos homes, un alt i prim, i l’altre baixet i grassonet, van
aparèixer al meu costat. Anaven pujats sobre un escarransit cavall que em va
llençar una mirada de bogeria. L’home prim semblava que era el que duia la veu
parlant, mentre que l’altre home, amb aspecte de tenir més seny, es deixava
emportar. De cop i volta, van començar a córrer amb les seves espases amunt i,
en un instant, tots es van esfumar.
I així, centenars d’escenes més. Vaig veure homes pàl·lids amb ullals
tacats d’una substància vermella, un nen petit que pujava cap al cel tot
escalant una planta, un home d’estrany aspecte que no parava de preguntar-se
“Què és la vida?”... Semblava que duia hores travessant aquella esplanada de
visions fugaces, fins que alguna cosa em va empentar i vaig caure en la foscor.
Vaig tancar el fantàstic llibre que m’havia estat llegint durant unes
setmanes. Em vaig aixecar del porxo i vaig sortir al jardí a gaudir de
l’immensa i florejada esplanada que s’estenia al meu davant. Llavors, vaig
riure i vaig pensar: Això és la màgia!
“Un llibre és la nau més adient per viatjar lluny”
-Emily Dickinson
