miércoles, 18 de septiembre de 2013

Llargs viatges


El cos dels somnis

Vet aquí que un dia, mentre era asseguda al porxo de la casa en la qual vivien els meus avis, una ràfega de vent va bressolar els meus cabells i els somnis em van dur cap a l’infinit.

El viatge es pot dir que va ser tranquil. Al principi no sabia ben bé sobre què estava asseguda, però, certament, m’era més ben igual, perquè estava envoltada de màgia. Surava entre els núvols, i milers d’imatges passaven pel meu costat, omplint tots els meus sentits del perfum del cel. Escoltava com el meu cor bategava per l’estupefacció del moment, i sentia com els meus somnis prenien forma i agafaven llum per les puntes dels meus cabells. Quan vaig obrir els ulls, una aurèola daurada s’estenia pel buit que tenia al meu davant. 

Val a dir que aquell buit m’espantava, ja que el verí de la Blancaneus s’amagava sota una dolça i vermella poma. Així doncs, i sense saber on em portava aquella cosa suau sobre la qual era asseguda, vaig tancar ben fort els ulls, vaig aguantar la respiració i, amb els punys closos, vaig creuar a l’altra banda.

Una escalfor abrasadora se'm va enganxar a la pell, i, tal i com havia predit uns instants abans, quan vaig obrir els ulls em vaig trobar davant d'un gran precipici de foc. Una enorme roda llençava pel precipici uns petits objectes que no arribava a desxifrar. Cada vegada que queien, grans bafarades d'un fum blau de nit que espurnejava amb centelleigs platejats emanava del no res i desapareixia en tan sols uns segons. Què és això? Em vaig preguntar. Però tot i que vaig buscar les figures que tan sols un moment abans passaven pel meu costat, només vaig veure la solitud. De sobte, aquella cosa tova sobre la qual era asseguda de genolls es mogué i em va dur cap a l'altre cantó de l'infern. Com més m'apropava, més evident i més gran era el meu temor. Vaig endur-me les mans al coll i vaig abraçar el penjoll que un dia em va donar la mare. Vaig notar el tacte suau del ninotet blau que penjava d'ell, i m'hi vaig aferrar com si fos l'únic suport que em sostenia. En un sospir el meu transport es va aturar i llavors vaig mirar cap avall. Era una platja. Però era una platja estranya: tenia l'aigua de color negre. En el moll que hi havia a la vora s'hi observaven unes petites figures que es movien. Què era allò? En aquell instant, vaig notar com els meus peus caminaven sobre l'aire. Llavors vaig caure.

Després del que per a mi semblà una eternitat, l'aire es va esfumar i vaig sentir el tacte de la foscor. Coses passaven pel meu costat. Notava com fregaven els meus braços i els meus peus, així que em vaig encongir tant com vaig poder. Vaig obrir els ulls, i tant de bo no ho hagués fet. Una mirada cega va aparèixer al meu davant tot ensenyant-me una inacabable llengua envoltada de llargues i afilades dents. Degut al meu espant, vaig ofegar un crit, literalment. Notava com l'aigua salada m'omplia la boca i el nas, i en aquell moment, centenars de petites llumetes es van encendre per mostrar-me l'infern. Vaig tancar els ulls i, com si un fil m'estirés per l'esquena, vaig sortir de l'aigua disparada i vaig aterrar sobre aquella tova superfície una altra vegada. No vaig voler obrir els ulls, però notava com em desplaçava.  Sobtadament, una ventada de tranquil·litat em va traspassar, però un instant després, tornava a caure.

Aquest cop no vaig sentir cap plof de l'aigua, sinó que vaig botar sobre el que semblava una gran pilota, i després vaig sentir el tacte de l'herba sota els meus peus. La meva vista no arribava a veure en tota la seva mesura l’enorme esplanada verda que s’estenia davant meu. Hi regnava el silenci, però era ple de vida, aquell lloc. Vaig començar a caminar pel que semblava la catifa que duia cap a la fi. Vaig escoltar llavors un rosec. M’aturo. Noto els batecs del cor. Bum, bum. Bum, bum. Bum, bum. Rapidesa. No sé ben bé què fer. Estic gelada. De sobte recordo la roda de foc i la platja negra de l’infern. Res pot ser pitjor que allò, penso. Un altre rosec. Aquesta vegada no vaig dubtar i vaig mirar cap a la meva esquerra. Un noi vestit de segle XVII intentava pujar per una paret. Hi havia un balcó. Una noia va deixar entreveure el seu rostre, estava preocupada, però un lleuger i enamorat somriure enlluernava la situació. En un no res, l’escena es va esfumar.

Corpresa i esmaperduda encara pel que havia vist uns instants abans, gairebé no em vaig adonar d’un espurnejant raig de llum que va passar pel meu davant. Divisava tres siluetes al fons, però no les distingia bé. Així doncs, tot seguint la curiositat que em caracteritza, em vaig apropar. Dos amics, un d’ells amb ulleres i l’altre pèl-roig, reien mentre creaven del no-res aquella màgica llum que poc abans havia vist. Al seu costat, asseguda amb un gran llibre a la mà però contemplant l’escena feliçment, hi havia una noia d’abundant cabellera bruna. Vaig parpellejar, i un segon més tard l’escena s’havia esfumat.

Llavors, dos homes, un alt i prim, i l’altre baixet i grassonet, van aparèixer al meu costat. Anaven pujats sobre un escarransit cavall que em va llençar una mirada de bogeria. L’home prim semblava que era el que duia la veu parlant, mentre que l’altre home, amb aspecte de tenir més seny, es deixava emportar. De cop i volta, van començar a córrer amb les seves espases amunt i, en un instant, tots es van esfumar.

I així, centenars d’escenes més. Vaig veure homes pàl·lids amb ullals tacats d’una substància vermella, un nen petit que pujava cap al cel tot escalant una planta, un home d’estrany aspecte que no parava de preguntar-se “Què és la vida?”... Semblava que duia hores travessant aquella esplanada de visions fugaces, fins que alguna cosa em va empentar i vaig caure en la foscor.


Vaig tancar el fantàstic llibre que m’havia estat llegint durant unes setmanes. Em vaig aixecar del porxo i vaig sortir al jardí a gaudir de l’immensa i florejada esplanada que s’estenia al meu davant. Llavors, vaig riure i vaig pensar: Això és la màgia!

“Un llibre és la nau més adient per viatjar lluny”
-Emily Dickinson



Divagaciones


¿Por qué leemos?

Suelen decir que los libros no hacen más que potenciar la irrealidad en la que viven los perdidos. Este pensamiento deja entrever los límites superficiales del abrigo científico de la humanidad.

Leemos porque somos libres, intrépidos, curiosos y soñadores; pero los sueños no son la esperanza muerta del alma, los sueños son la claridad que irrumpe en la oscuridad que reina de la mano del materialismo en este mundo de infinitas posibilidades y finitas voluntades. Leemos para conocer no solamente el mundo, sino para conocernos a nosotros mismos, hecho que se consigue mirando hacia atrás y descubriendo la identidad de la sociedad que lo hizo todo para conformar nuestro presente.

La lectura es cultura y aprendizaje, pero es, a su vez, un viaje. Leemos para olvidar la realidad por unos instantes y vivir aventuras e historias, leemos para identificarnos con unos personajes que nos estarán siempre agradecidos por regalarles una eterna vida en nuestros recuerdos; leemos, al fin y al cabo, para conformar una identidad de la que sabemos más cuanto más nos adentramos en los misterios del mundo.